Pericos de Sant Cugat

Tercera derrota consecutiva a Montjuïc davant un Sevilla demolidor en atac.

Sevilla i Espanyol semblen tenir molts deutes pendents. Els dos equips es busquen, s'entesten en no rendir-se i obliguen al rival a un desgast terrible. Així han estat totes les últimes vegades, incloent la final de Glasgow i el partit de la primera volta a Sevilla. El cert és que el xoc de Montjuïc tenia, a priori, ingredients molt dispars. D'una banda, un Espanyol al qual li començava a pesar la llosa de les últimes derrotes, per un altre, un rival que va començar molt malament el campionat i que se n'ha anat reposant durant l'últim mes. I els dos, amb baixes més que notables entre lesions i sancions. Tots dos, malgrat això, amb la idea de certificar la seva posició en els llocs europeus.

El partit no va poder començar pitjor per l'Espanyol. Dues fuetades del Sevilla van posar el partit molt difícil per als blanc-i-blaus. Gairebé com un calc del que va succeir en la primera volta al Sánchez Pizjuán. Kanouté li va guanyar l'esquena a Clemente en una passada d'Escudé des del centre del camp i el de Mali va servir en safata perquè Luis Fabiano augmentés el seu compte golejador. 0-1, el Sevilla per davant sense despentinar-se. Gairebé sense haver-se refet d'aquest pal, Kanouté va tornar a guanyar una pilota llarga per plantar-se davant Kameni i batre'l amb facilitat. 0-2. Minut 10 i núvols grossos sobre Montjuïc. El pitjor era veure la superioritat visitant al contraatac, sospitar que cada aproximació de Diego Capel i Jesús Navas per les bandes tindria la resposta al centre de Kanouté i Luis Fabiano.

L'Espanyol, a base de coratge, se'n va anar aproximant a la porteria de Palop, però sense excessiu encert. Un excel?lent xut llunyà de Luis García va tenir una no menys excel?lent aturada de Palop. Sense buits, sense precisió, pintava malament. Pintava lleig fins que Zabaleta va conduir una excel?lent pilota de De la Peña fins a la línia de fons. Des d'allà, la seva centrada la va aprofitar Luis García per escurçar distàncies, però, també, per tornar cert interès al monòleg que estava interpretant el conjunt sevillà.

És més: el convenciment es va apoderar dels blanc-i-blaus que van sortir, després del descans, amb la idea que sí es podia, que calia buscar el mateix orgull d'altres tardes no tan llunyanes. Palop va haver d'intervenir a fons en diverses intervencions de mèrit, una d'elles l'intent de gol olímpic que va fer De la Peña des del córner, però a mesura que el porter donava aplom als sevillans, les presses van semblar descontrolar als locals, de tal forma que es van precipitar tota una sèrie d'esdeveniments en un grapat de minuts. En dotze, concretament. Primer Zabaleta se'n va anar abans de temps al vestidor al veure la segona targeta groga, després Poulsen, va batre a Kameni des de fora de l'àrea, Coro va retallar distàncies en tot just uns segons i quan semblava que es reescrivia el partit, va arribar la maçada de Diego Capel amb un altre contraatac de manual. Massa pal. Massa dur per un equip que buscava retrobar-se amb el joc brillant de la primera volta, però que va treure casta i orgull per sobreposar-se a un partit en el qual va anar sempre a la deriva.

Malgrat el desavantatge, fregant el final, Jonathan va disposar de dues clares ocasions. A la primera li van assenyalar fora de joc després que l?enderroqués Palop dins l'àrea i, en la segona, el seu xut se'n va anar lleugerament desviat.