Pericos de Sant Cugat

Coro empata un partit que s'havia posat difícil amb el gol d'Iniesta.

Valverde va atorgar a Messi durant la setmana rang de general per evocar metafòricament el poder ofensiu del Barcelona. Just per sota de l'argentí va col·locar a Xavi i Iniesta i va elogiar l'eficàcia del joc de tots dos. Malgrat això, tenia clar que el veritable desequilibrant era l'esquerrà blaugrana. I aquest va ser el seu mal de cap durant els últims dies. Es diria, fins i tot, que l'argentí s'havia donat per al·ludit i va voler demostrar que el tècnic blanc-i-blau tenia raó. Des del primer minut.

Aquest primer derbi de la temporada, aquest clàssic barceloní, tenia tots els ingredients de partit gran, intens tant al camp com a la grada, tant a les banquetes com al menjador de cadascun dels que ho van veure per televisió. Les distàncies a la classificació entre els dos equips s'havien reduït extraordinàriament i en joc estaven tres punts, cert, però, també, el tercer lloc de la classificació. Hi havia, a més, aquest esperit de revenja continguda per tot el que va succeir la temporada passada, tant a Montjuïc com al Camp Nou i hi havia, també, el convenciment blanc-i-blau que tot el que porta aconseguit l'equip aquesta temporada no és per casualitat sinó que respon al bon moment de joc d'una plantilla ambiciosa i convençuda.

Però molt aviat es va trencar el dibuixat a la pissarra de Valverde. A la que Messi va llançar la seva primera carrera va deixar pel camí a Clemente i la seva passada enrere la va rematar amb comoditat Iniesta aconseguint el primer gol en el minut 5.

El duel de "correcaminos" argentins entre Messi i Clemente va començar amb clar color visitant i es va igualar a mesura que passaven els minuts. El Barça, incòmode sempre que va per darrere al marcador, volia manejar el partit sense ensurts i per això va trobar el bàlsam en el gol d'Iniesta. A l'Espanyol li tocava pressionar, córrer més, buscar buits impossibles i no rendir-se. Perfecte perquè els de Rijkaard veiessin el partit amb distància i a la contra, buscant la velocitat de Bojan i Messi i l'acompanyament d'Iniesta, Xavi i Gudjohnsen. Així van arribar un altre parell d'ocasions de l'argentí i una doble rematada al travesser de Xavi i Bojan.

L'Espanyol no tenia la fluïdesa d'altres tardes i Tamudo i Luis, molt vigilats, no trobaven espais per incomodar a Valdés. De fet, Riera i Àngel van haver d'intentar-ho des de lluny perquè no hi havia manera de superar la barrera visitant.

Jarque, que es perdrà el proper partit per acumulació d'amonestacions, va voler desembussar el partit només començar la segona part. El seu xut, enmig d'un mar de cames, es va escapar lleugerament desviat a la primera gran oportunitat local. Aquesta acció va semblar despertar als seus companys, que van començar a moure la pilota amb més fluïdesa i a acostar-se amb més insistència a la porteria de Valdés. De fet, Montjuïc va reclamar un possible penal per una falta de Puyol a Luis García dins l'àrea, però Pérez Burrull, molt a prop, no va voler saber res.

Rijkaard ja no ho veia tan clar. Ronaldinho, a la banqueta, va entrar en lloc del del planter Bojan i, curiosament, en el mateix moment, el del planter Coro, va sortir per Valdo. Canvi de cromos per seguir buscant la verticalitat als dos equips.

L'Espanyol estava guanyant el terreny que havia perdut a la primera part. Valverde va encertar. En el minut 68, Riera se'n va anar fins a la línia de fons i la seva passada enrere la va empènyer Coro fins al fons de la xarxa. Era l'empat que feia justícia al que es vivia al camp i que premiava l'esforç i el convenciment blanc-i-blau de no voler rendir-se mai.

Tant Rijkaard com Valverde van seguir movent les seves fitxes i recomponent línies i esquemes, però sense renunciar en cap moment a l'atac. Kameni va haver de treballar durament en una rematada d'Iniesta des de la vora de l'àrea i, abans, en una altra de Ronaldinho amb el cap. Els atacs blanc-i-blaus morien en els últims metres per la falta d 'encert en la rematada final. Malgrat això, la pilota anava i venia com si fossin els primers minuts i no els últims. Nervis a les dues banquetes. Cares de fastic en cada ocasió desaprofitada per uns i altres. I al final, empat. Tot com estava. Repartiment de punts i cap a casa, cadascú amb una impressió personal diferent de la del seu veí en el que va ser un derbi intens i ambiciós, encara que sense massa encert final i en el que Rijkaard segueix sense poder vèncer a Valverde.