Pericos de Sant Cugat

Pandiani torna a empatar en temps de descompte un partit en el qual es va avançar el Betis de penal

Va arribar l'Espanyol al Ruiz de Lopera amb uns registres que feien tremolar als bètics. Els blanc-i-blaus, en l'última dècada havien guanyat sis partits, empatat tres i perdut només un. Arribaven, a més, amb la confirmació de set jornades sense conèixer la derrota en el campionat i una mica menys agobiats en la classificació que fa unes setmanes. Malgrat això, el Betis transitava per un camí similar: dues setmanes sense derrotes i la idea que l''onze' verd-i-blanc començava a consolidar-se. Almenys, defensivament, com li agrada a Irureta. I tot feia pensar que aquesta vegada es trencarien totes les estadístiques positives de l'Espanyol fins que Pandiani, una altra vegada, en temps de descompte, una altra vegada, però amb el peu (això és nou) va aconseguir un meritori empat en un camp que seguirà sent talismà un any més.

Betis i Espanyol es temien tant, es tenien tant respecte que els primers minuts van ser de pur tempteig. A dalt i a baix. D'un àrea a l'altra, però sense massa precisió. El primer ensurt el va tenir Kameni en el minut 16 quan Romero, després d'una llarga internada per la seva banda va xutar sobre el primer pal quan tothom esperava una passada enrere. La pilota va acabar en córner, però sense conseqüències.

El Betis es va anar fent dominador del joc, més per insistència i presència en el camp que per convicció. I en una jugada aïllada va arribar el primer avís. Capi es va internar per la banda i va llançar per a Robert, que va caure a terra a l'intentar driblar a la carrera a Kameni. L'àrbitre no va dubtar i el camerunès ni va protestar, ni va poder fer res davant el precís llançament de penal del propi Robert. La porta estava oberta. I la graderia, una mica mustia fins a llavors, es va animar de cop, encara que no va contagiar d'aquest entusiasme al seu equip, que va preferir replegar-se i mantenir la calma sabent que l'Espanyol li deixaria més buits.

El descans va semblar despertar als de Montjuïc perquè, a partir d'aquest instant, van començar a crear el joc d'atac que havia faltat i es van anar acostant cada vegada més a la porteria de Contreras. Costa va posar el primer avís a la sortida d'un córner i Tamudo, De la Peña i Luis García -aquest de falta directa- van tornar a rondar per la porteria bètica, però sense l'eficàcia d'altres tardes. El partit va anar morint a poc a poc, llanguint sense més història que els nervis per buscar l'empat, per un costat, i per defensar el resultat, per l'altre. I, quan ja no quedava temps ni per un alè, De la Peña va llançar a l'espai per a Luis García, que va centrar cap a enrere i Pandiani, lliure de marca, va aconseguir l'empat. Increïble. I mil vegades increïble. Una altra vegada d'infart, però almenys, infart feliç per l'empat.