Pericos de Sant Cugat

L'Espanyol va perdonar davant un Rayo que es va avançar a la contra i va saber mantenir el seu avantatge

Després de cinc empats consecutius, de vuit partits sense perdre, d'un partit (el del passat diumenge) que va retornar la il·lusió i la confiança a tothom, l'Espanyol va ensopegar amb la pedra que menys esperava en el camí de la seva recuperació anímica i esportiva. L'actual campió de Copa es va quedar pel camí víctima del seu desencert en la primera meitat. Va ser un partit que va poder quedar sentenciat molt aviat i que, no obstant això, es va complicar poc després de començar la segona part i es va tancar amb amargor per una derrota tan inesperada com dolorosa.

Els gairebé 6.500 pericos que van assistir a Montjuïc ho van fer sabent el que més o menys s'anaven a trobar: un estadi desangelat, un partit en el qual l'Espanyol estava obligat a demostrar el seu 'caché' i un Rayo que, sense jugar-se massa, buscava la sorpresa de tornar a sentir-se una altra vegada gran. I més o menys aquest va ser el guió que es va veure durant molts minuts sobre la gespa de l'Olímpic.

Si la primera meitat va ser de clar domini blanc-i-blau, per ocasions i empaquetatge, a la segona, l'equip de Vallecas va sortir lluitador, sobretot amb la inclusió de J. Álvarez, que va aportar velocitat, profunditat i va contagiar al seu equip de confiança en la remuntada.

Els primers 45 minuts van tenir un clar color local que es va iniciar amb una pilota estavellada al pal per Jarque després d'una bona acció col·lectiva d'atac quan només es duien 10 minuts. Encara que el joc mai va tenir massa continuïtat, els blanc-i-blaus no van veure perillar la seva porteria en cap moment, ni amb llançaments de falta, ni amb xuts llunyans. Per contra, Javi Muñoz va haver d'emprar-se a fons en un parell d'accions de Coro, però abans va haver una claríssima rematada de cap de Moisés que va rebutjar espectacularment.

Sense nervis, l'Espanyol va encarar el descans confiat a repetir una segona meitat similar. No obstant això, el Rayo va semblar més decidit. Havia estat agotnat i va tenir l'ocasió d'optar pel que més li agrada: jugar al contraatac, buscar l'esquena del contrari i presentar-se amb quatre passades davant la porteria de Gorka Iraizoz. La sortida dels de Vallecas feia presagiar que en el descans havien oxigenat fins i tot la seva actitud. I el partit va entrar llavors en el que menys li agrada l'Espanyol: anar a contracorrent i jugar contra el rellotge.

En el minut 56, Michel va avançar als de Vallecas amb un cop de cap des de prop que va sorprendre a la defensa blanc-i-blava amb la seva arribada des d'enrere. El 0-1 va fer que Valverde mogués fitxa immediatament i col·loqués a De la Peña en lloc de Fredson i poc després a Jonathan Soriano en lloc de Moha. Des d'aquest moment, el Rayo va situar, en cada atac local, als onze jugadors ficats en el seu camp i emprant-se a fons per mantenir l'avantatge. Tenien el botí i volien conservar-lo fins al final, encara que a cada pèrdua blanc-i-blava responien amb la velocitat d'un contraatac que es va endevinar letal.

Michel, una altra vegada, en el 71, va tornar a posar a prova a Gorka en una claríssima jugada d'atac visitant. Per contra, els blanc-i-blaus no trobaven cap buit pel qual perforar la nodrida defensa madrilenya. El Rayo, contemporitzant i l'Espanyol, cada vegada més inquiet perquè no trobava esquerdes, va dur el partit a una intensitat brutal fins a l'últim minut, fins a l'últim segon, fins a l'últim sospir. Aquesta vegada no hi va haver gol a la desesperada, però sí moltíssim coratge que es va quedar sense premi.