Pericos de Sant Cugat

Un gol anul·lat a Pandiani, en el 89, va privar de la victòria a un consistent Espanyol

Encara no s'ho explica ningú. La rematada de Pandiani semblava inapel·lable. No obstant això, tot apunta que un dels assistents va veure alguna cosa estranya en la forma com De la Peña va treure el corner i va anul·lar l'espectacular rematada de cap de Pandiani que l'àrbitre, malgrat això, havia concedit. Va ser el punt i final d'un partit en el qual els blanc-i-blaus es van mostrar valents i decidits en el seu intent de millora.

Ernesto Valverde va sorprendre a tots amb una alineació atípica. Si el dia anterior havia insistit que no només pensava en el partit de Vila-real, sinó també en el que havia de venir (una marató de partits just abans de Nadal), ahir va trencar totes les previsions i va ordenar, de sortida, un onze valent. D'entrada, perquè va plantar cara a un Vila-real que se sabia molt millor tècnicament, molt més rodat com a equip i molt més relaxat després de la doble victòria que havia aconseguit en les dues últimes jornades.

Amb aquests ingredients, l'Espanyol es va preparar per guisar un partit que es presumia indigest. Els locals van apostar per la velocitat des del xiulet inicial i, malgrat que en els primers minuts quasi no es van acostar a la porteria de Kameni, quan ho van fer va ser buscant de forma clara el contraatac. Cani, Forlán i José Mari aprofitaven els metres d'avantatge que atorgava la defensa blanc-i-blava per buscar la seva esquena, sobretot durant la primera mitja hora de joc.

L'Espanyol, de mica en mica, va treure's de sobre el domini local i va acostar-se amb convicció a la porteria de Viera. La primera ocasió realment rellevant la va protagonitzar Rufete, amb un xut llunyà, en el minut 32, que va sortir lleugerament desviat. Des de llavors i fins al descans, els blanc-i-blaus van tornar a repetir amb una falta directa llançada per De la Peña que va rebutjar Viera amb els punys i amb un potent llançament de Fredson que va sortir fregant el travesser.

La segona meitat va començar més o menys amb els mateixos paràmetres, incloent una bona rematada de Forlán que va aturar Kameni poc després de posar-se la pilota en marxa. Del domini local, a la seguretat defensiva, a la confiança en el treball i a la calma per moure la pilota amb criteri i sense donar concessions.

L'Espanyol va passar els seus pitjors moments sobre el primer quart d'hora de la segona meitat, quan el Vila-real va accelerar unamica, va estrènyer les línies i es va anticipar a qualsevol intent blanc-i-blau per acostar-se a la porteria local. Per fortuna, aquest domini no es va traduir més que en tímides ocasions, com una falta d'enteniment entre José Mari i Forlán.

No obstant això, la gran ocasió del partit la va tenir Riquelme amb un llançament de falta a la qual va respondre espectacularment Kameni amb una acrobàtica estirada.

El partit va entrar en la recta final en un autèntic passacarrers on la pilota no estava més de 10 segons amb cada equip. Anades i vingudes continuades i ocasions per a l'un i l'altre costat, encara que les millors van arribar del costat blanc-i-blau quan Tamudo i De la Peña van protagonitzar un teva-meva a batzegades que no va saber materialitzar el càntabre. En el minut 85, Moisés va tenir l'oportunitat de trencar definitivament el partit, però la seva rematada va sortir fora per poc. Després va venir la rematada de Pandiani i la sensació de buit que queda per una jugada tan atípica. Ja és curiós que un assistent veiés que la pilota havia descrit una paràbola per fora de la línia de fons abans de la inapel·lable rematada de Pandiani. Curiós, curiós...