Pericos de Sant Cugat

A aquest pas, els enfrontaments entre el Saragossa i l'Espanyol tindran molts anys d'intensitat. Semblaria com si a La Romareda encara tinguessin el compte pendent de la passada Copa del Rei. Pot ser. El que va succeir aquella nit d'abril al Bernabéu va desanimar als "blanquillos" i va revitalitzar l'orgull blanc-i-blau. Des d'aleshores, l'Espanyol ha hagut de visitar en dues ocasions el terreny del Saragossa i en ambdues s'ha trobat un ambient aclaparantment hostil.

Des de la temporada 96-97 l'Espanyol no coneixia la derrota a La Romareda, l'estadística, com toca, es va trencar en un partit estrany que es resumeix en el nivell d'encert dels locals i la falta de punteria dels de Valverde.

Malgrat tot, la lectura inevitable dels primers minuts passa per dos equips realment semblants. En tot. Inquilins nous a la banqueta. Inquilins nous, també, entre la plantilla i idèntiques ambicions en dos conjunts que aspiren a superar el més aviat possible la transició en la qual es troben. L'equilibri va semblar ser la tònica dominant durant dos terços de la primera meitat en la qual es van anotar tímides ocasions per ambdós equips.

Enmig d'aquest ambient, malgrat això, va arribar una jugada possiblement determinant pel partit. Ponzio va interceptar amb la mà un rebuig de David García i el col·legiat no va dubtar en mostrar-li la targeta groga. L'argentí va protestar i, en un segon, es va guanyar la vermella. L'aldarull següent va actuar com un ressort entre els locals, que van semblar ferits en el seu orgull.

Cuartero va trobar lliure el seu carril i el seu centre ras el va rematar perfectament, venint des d'enrere, Aimar. Era l'1-0, un resultat si més no il·lògic pel que estava sent el partit, perquè fins a llavors els multimilionaris fitxatges del Saragossa no aportaven el plus de qualitat que havia anunciat Valverde durant la setmana.

Després del descans, Víctor Fernández va optar per contemporitzar el resultat i va treure a Movilla, un pulmó pel mig camp, en lloc d'Ewerthon, mentre que Valverde va apostar per Tamudo, en detriment de Rufete.

El primer quart d'hora de la segona meitat no va aportar més que desitjos i anhels blanc-i-blaus davant un ordenat Saragossa, sabedor que no podia plantar batalla oberta i decididament. Contra això, Valverde se la va jugar. Pandiani per David i poc després Zabaleta per Sergio Sánchez. Just abans, una falta llançada per D'Alessandro es va estavellar a la base del pal dret de Kameni i en el següent centre, el camerunès es va lluir espectacularment davant una rematada d'Óscar. Per si faltaven poques complicacions, Costa va entrar per darrere a Movilla i es va guanyar la segona targeta groga en el minut 67. Amb deu contra deu, el Saragossa es va sentir més còmode. Era el que esperava per començar a recrear-se en jugades d'un contra un, especialment per part de D'Alessandro.

El partit es va trencar en els últims 15 minuts. Després d'una bona jugada d'Óscar va arribar una altra de Pandiani que va parar amb complicacions César. Del possible empat, a la puntilla: en una ràpida jugada de contraatac, Diego Milito va retallar a l'àrea gran i va resoldre clarament davant la sortida de Kameni amb un xut sec i ras. 2-0. Un minut més tard, el cop definitiu. Óscar va aprofitar també una bona jugada de contraatac per sentenciar el partit. I, a més, Coro va estavellar la pilota al pal de César a l'última jugada del partit.